“Quan els meus personatges varen començar a parlar, una nit de març, fa més de vuit anys, amb la correcció que els noms grecs els imposaven, no havia arribat encara a la nostra província -i no recordo si ni tan sols havia estat escrita- la famosa Antígona d’Anouilh. Vaig llegir la meva obra, tot seguit d’enllestida, a uns quants amics, entre ells el meu pare, que ja és mort, en Palau Fabre, que ara és a París, en Josep Cruset, que també és fora, pels camps d’Andalusia, i l’estimat Enric Bagué, que no s’ha mogut d’aquí. Després, la vaig haver de tancar en un calaix -perquè tots hem après que és el lloc on aquestes coses poden madurar millor-, enmig d’altres captius, un bon tros més bàrbars, a la insignificança dels quals no escauria la purificació d’un baptisme hel·lènic. Ara que m’assabenten papers i revistes d’un nou i nobilíssim entusiasme per les llengües mortes, miro de treure a la llum el meu exercici, sempre de justificació difícil, com altres d’anàlegs, després de Sòfocles, i potser del tot importú, després d’Anouilh. Però és comprensible que intenti d’airejar el meu calaix, escolat un temps tan generós de quarentena, i que els pàl·lids personatges surtin a prendre una mica el sol.”

Text de Salvador Espriu escrit el 1947 per al prefaci de l’edició que no pogué veure la llums fins el 1955

Edicions d’Antígona al fons del MAE